Federación Estatal de Organizaciones Feministas

Portada del sitio > Noticias > 40 anys de feminismes

40 anys de feminismes

Betlem Cañizar Bel Follow @BetlemCBel - Xarxa Feminist

Martes 17 de mayo de 2016

L’any 1976, la força i la il·lusió de més de quatre mil dones es van trobar al Paranimf de la Universitat de Barcelona}}. Mort Franco, significà els inicis d’uns nous temps: celebraven les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Aquelles jornades, organitzades sobretot al voltant de les vocalies de dones de les associacions veïnals i dels grups d’autoconsciència, van ser la primera trobada on pogueren parlar de si mateixes i de la llibertat necessària per a ser, per a fer.

Cada 10 anys s’han continuat organitzant trobades de feministes d’arreu de Catalunya. Aquest any 2016 se’n celebraran els 40 anys, amb les Jornades Radical-ment feministes que tindran lloc els dies 3, 4 i 5 de juny al Campus Ciutadella de la UPF. Però, 40 anys després, què ha canviat? On som? Què es demana? Com som?

Bona part de les reivindicacions d’aquell moment es mantenen vives. Moltes tenien a veure amb l’assoliment de drets: al treball, a l’avortament, al divorci. D’altres, amb allò que és indispensable per a poder gaudir de drets: la llibertat. Llibertat per estimar, per decidir sobre el cos, per a ser coeducades, per a ser mares o no ser-ho, en definitiva, per viure sense violències.

Les transformacions aconseguides per les dones des de l’any 1976 són innegables. Canvis que, necessàriament, han repercutit en la vida dels homes, en l’organització de l’Estat, dels temps i els treballs, en la vida de la comunitat. Però la feina a fer és encara ingent. La que Simone de Beauvoir va anomenar «la revolució silenciosa» ha sacsejat i debilitat progressivament estructures bàsiques de la nostra societat: la família entesa de forma tradicional, el treball remunerat o l’espai polític com a domini masculí, la sexualitat, etc.

Però, d’una banda, la resistència al canvi és important (i l’elevat nombre d’assassinats masclistes així ho mostra) i, de l’altra banda, transformacions d’una profunditat tan inabastable requereixen de temps per emergir, assajar, per reinventar les possibilitats cada dia, per assentar-se, per crear espais en els que pugui sorgir allò que és nou.

Un exemple: les dones ens hem incorporat de forma massiva i legítima al treball remunerat. L’estructura d’aquest treball, però, manté encara una segregació per tasques, per sous i per càrrecs entre homes i dones i no s’ha adaptat als canvis en els usos dels temps que comporta el fet que les persones encarregades de la cura de la família ja no facin aquesta tasca de forma tan exclusiva. De fet, no només no s’hi ha adaptat, sinó que l’obtenció de benefici econòmic és absolutament central en l’organització social, per damunt (o a costa de) la sostenibilitat de les vides de les persones i del Planeta.

Una de les claus de la subversió feminista ha estat ja no el trencament sinó la multiplicació del subjecte «Dona». «La Dona», singular i majúscula, ja no existeix més que en la ment d’algunes persones. Com tampoc existeix «L’Obrer» o «L’Home». L’actitud vital dels temps actuals està creuada per la multiplicitat i la diversitat, per la interseccionalitat i, potser també en part, per certa vivència de caos. En aquest magma de diversitats entrecreuades, es pot mantenir també un sentit de coherència, d’unitat, de solidaritat entre iguals, malgrat les categories hagin canviat o hagin difuminat les seves fronteres. Iguals, potser no tant entre nosaltres, sinó davant de quelcom: davant l’exclusió, la violència, davant l’homofòbia i la transfòbia, el masclisme, la guerra, l’abús i l’explotació econòmica o el racisme.

Així doncs, les jornades del 1976 foren «de la Dona» i les del 2006, «de les dones». Enguany, davant aquesta multiplicació del subjecte, l’organització de les jornades realitza un canvi simbòlic rellevant: seran per a «dones, lesbianes i trans», malgrat que aquest no sigui un canvi necessàriament compartit per totes ni que encara sapiguem exactament quines implicacions té o com gestionar-lo. Dones per totes aquelles que s’identifiquen amb el subjecte dona, independentment de la seva opció sexual. Lesbianes per totes aquelles que poden desitjar algú del mateix sexe però no se senten part de la categoria «dona» (que, no oblidem, és també una construcció social). I trans per totes aquelles persones que transiten entre identitats i categories sexuals.

Una altra transformació rellevant, ben recent, és que el feminisme o, millor els feminismes, han aconseguit certa legitimitat i visibilitat. Fins fa pocs anys, dir-se feminista en públic suposava, com a mínim, mirades censuradores. Avui, molts espais d’activisme i política ja no es pensen a si mateixos sense incorporar alguna veu feminista.

No podem obviar però que aquesta irrupció encara recent en l’arena de la legitimitat social i política provoca erupcions i una reactivació de les respostes agressives. Els insults rebuts per les diputades de la CUP en són un exemple, però només cal fer una mica de recerca al twitter per a trobar sense dificultat perfils que fomenten la misogínia, la violència contra les dones i l’odi als feminismes.

No podem tancar aquest text sense esmentar que els avenços d’aquests 40 anys en la prevenció, l’atenció i la recuperació dels casos de violència masclista són innegables, tant pel que fa a la legislació com pel que fa als serveis i recursos que s’han desplegat. Es queden, però, curts, davant l’aclaparador nombre de dones, nenes i nens que viuen situacions de violència masclista, i el nombre d’assassinats. Segurament, situacions que tenen relació amb una reacció agressiva de masculinitats en crisi davant els avenços fets per les dones tant pel que fa a drets, com pel que fa a possibilitats de ser i de fer. És urgent que l’incipient treball dels homes aliats dels feminismes es desenvolupi per tal de poder resituar, trencar, multiplicar i desenvolupar també les masculinitats, així com generar-ne nous referents.

El año 1976, la fuerza y la ilusión de más de cuatro mil mujeres se encontraron en el paraninfo de la Universidad de Barcelona.}} Muerto Franco, eran los inicios de unos nuevos tiempos: se celebraban las Primeras Jornadas Catalanas de la Mujer. Aquella jornadas, organizadas sobre todo entorno de las vocalías de mujeres de las asociaciones vecinales y de los grupos de autoconciencia, fueron el primer encuentro donde las mujeres pudieron hablar de sí mismas y de la libertad necesaria para ser, para hacer.

Cada 10 años se han continuado organizando encuentros de feministas de todo Catalunya. Este año 2016 se celebraran los 40 años, con las Jornadas Radical-ment Feministes, que tendrán lugar los días 3, 4 y 5 de junio en el Campus Ciutadella de la Universidad Pompeu Fabra (UPF) en Barcelona. Pero, 40 años más tarde, ¿qué ha cambiado? ¿Dónde estamos? ¿Cuáles son las demandas? ¿Cómo somos?

Buena parte de las reivindicaciones de aquél momento se mantienen vivas. Muchas tenían a ver con la obtención de derechos: al trabajo, al aborto, al divorcio. Otras, con aquello indispensable para poder disfrutar de derechos: la libertad. Libertad para amar, para decidir sobre el propio cuerpo, para ser coeducadas, para ser madres o no serlo, en definitiva, para vivir sin violencias.

Las transformaciones conseguidas por las mujeres desde el año 1976 son innegables. Cambios que, necesariamente, han repercutido en la vida de los hombres, en la organización del Estado, de los tiempos y los trabajos, en la vida de la comunidad. Pero el trabajo que queda por hacer es aún ingente. La que Simone de Beauvoir llamó "la revolución silenciosa" ha removido y debilitado progresivamente estructuras básicas de nuestra sociedad: la familia entendida de forma tradicional, el trabajo remunerado o el espacio político como dominio masculino, la sexualidad, etc.

Pero, por un lado, la resistencia al cambio es importante (y el elevado número de asesinatos machistas así lo muestra) y, por el otro lado, transformaciones de una profundidad tan inabarcable requieren de tiempo para emerger, ensayar, para reinventar las posibilidades cada día, para asentarse, para crear espacios en los que pueda surgir aquello que es nuevo.

Un ejemplo: las mujeres nos hemos incorporado de forma masiva y legítima al trabajo remunerado. Pero la estructura de dicho trabajo mantiene aún una segregación por tareas, por salarios y por cargos entre mujeres y hombres y no se ha adaptado a los cambios en los usos del tiempo que comporta el hecho de que las personas encargadas del cuidado de la familia ya no hagan ese trabajo de forma tan exclusiva. De hecho, no sólo no se ha adaptado, sino que la obtención de beneficio económico es absolutamente central en la organización social, por encima de (o a costa de) la sostenibilidad de las vidas de las personas y del Planeta.

Uno de los elementos claves de la subversión feminista ha estado ya no la ruptura sinó la multiplicación del sujeto “Mujer”. “La Mujer”, singular y mayúscula, ya no existe más que en la mente de algunas personas. Como tampoco existe “El Obrero” o “El Hombre”. La actitud vital de los tiempos actuales está cruzada por la multiplicidad y la diversidad, por la interseccionalidad y, quizás también en parte, por cierta vivencia del caos. En este magma de diversidades entrecruzadas, se puede mantener también un sentido de coherencia, de unidad, de solidaridad entre iguales, a pesar de que las categorías hayan cambiado o hayan difuminado sus fronteras. Iguales, quizás no tanto entre nosotras, sino ante algo: ante la exclusión, la violencia, ante la homofobia y la transfobia, el machismo, la guerra, el abuso y la explotación económica, o el racismo.

Así pues, las jornadas de 1976 fueron “de la Mujer” y las del 2006 “de las mujeres”. Este año, ante esta multiplicación del sujeto, la organización de las jornadas realiza un cambio simbólico relevante: serán para “mujeres, lesbianas y trans”, a pesar de que este cambio no sea necesariamente compartido por todas ni que aún sepamos exactamente que implicaciones tiene o como gestionarlo. Mujeres por todas aquellas que se identifican con el sujeto mujer, independientemente de su opción sexual. Lesbianas por todas aquellas que pueden desear a alguien de su mismo sexo pero no se sienten parte de la categoría “mujer” (que, no lo olvidemos, es también un constructo social). Y trans por todas aquellas personas que transitan entre identidades y categorías sexuales.

Otra transformación relevante, muy reciente, es que el feminismo, o mejor los feminismos, han conseguido cierta legitimidad y visibilidad. Hasta hace pocos años, decirse feminista en público suponía, como mínimo, miradas censuradoras. Hoy, muchos espacios de activismo y política ya no se piensan a sí mismos sin incorporar alguna voz feminista.

Pero no podemos obviar que esta irrupción aún reciente en la arena de la legitimidad social y política provoca erupciones y una reactivación de las respuestas agresivas. Los insultos lanzados contra las diputadas de la CUP son un ejemplo, pero sólo hace falta buscar un poco en Twitter para encontrar sin dificultad perfiles que fomentan la misoginia, la violencia contra las mujeres y el odio a los feminismos.

No podemos cerrar este texto sin nombrar que los avances de estos 40 años en la prevención, la atención y la recuperación de los casos de violencia machista son innegables, tanto por lo que se refiere a la legislación como a los servicios y recursos desplegados. Pero se quedan cortos ante el apabullante número de mujeres, niñas y niños que viven situaciones de violencia machista, y el número de asesinatos. Seguramente, situaciones que tienen relación con una reacción agresiva de masculinidades en crisis ante los avances hechos por las mujeres tanto en cuestión de derechos, como en posibilidades de ser y de hacer. Es urgente que el incipiente trabajo de los hombres aliados de los feminismos se desarrolle para poder resituar, romper, multiplicar y desarrollar también las masculinidades, así como generar nuevos referentes.

Vídeo commemoració jornades (1976 - 2016) de l'acte 'Tornem al Paranimf!' (7-Març-2016) from Jornades Feministes 2016 on Vimeo.


Ver en línea : http://www.eldiario.es/catalunyaplu...